RAMON LLULL

http://www.xtec.cat/~jquintan/llull98/llullcat.htm (PER SABER-NE MÉS SOBRE VIDA I OBRA DE RAMON LLULL)

La conversió de Ramon Llull

Essent una nit a la seva cambra, assegut a la vora del llit, fent en llengua vulgar una cançó destinada a certa dama, de la qual estava enamorat, i quan començava a escriure-la, va veure a mà dreta Jesucrist penjant de la creu, visió que l’espaordí tant que, deixant el que feia, es ficà al llit. Uns vuit dies después, al mateix lloc i gairebé a la mateixa hora, es disposà a finir l’esmentada cançó, i el senyor se li aparegué novament, la qual cosa augmentà la seva por i, com l’altra vegada, es ficà al llit(…)

Después de la cinquena aparició comprengué Ramon llull que Jesucrist volia que abandonés el món i que es lliurés al seu servei.

                                               Història de la literatura catalana

                                   (Adaptació de la versió de Martí de Riquer)

Els últims dies de l’esclau

Tot començà amb una blasfemia contra el nom de Crist que l’esclau proferí en presència del seu amo. Aquest,  d’acord amb els seus privilegis, castigà durament l’esclau fent ús de la violència. El sarraí, arran d’això, començà a meditar de quina manera podria matar el senyor. Es procurà un coltell, i un dia que va veure el senyor assegut tot sol, es llançà sobre ell i l’hi clavà al ventre. Llull, tot i la greu ferida, aconseguí de dominar-lo.

Tancaren l’esclau a la presó, però llull no sabia quina determinació prendre, perquè li semblava dur matar la persona de qui havia après una llengua que tant havia volgut saber.

Al cap d’uns dies, después d’haver pregat Déu per una solució,  va anar a la presó a fi de visitar el captiu, i trobà que s’havia penjat amb la mateixa corda amb la qual havia estat fermat. Alesmores llull, alleujat, donà gràcies a Déu que li havia conservat les mans innocents de la mort del serraí.

                                               ANTHONY BONNER I LOLA BADIA

                                                           Ramon Llull

                                                                       (Adaptació)

Més de quarant anys dedicat a escriure

Ramon llull és el primer gran escriptor en llengua catalana i una de les grans figures de la literatura universal. És el primer escriptor europeu que utilitza una llengua romànica (el català) per tractar temes que fins llavors només eren reservats al llatí.

    Els llibres de Llull adopten totes les formes imaginables: sermons, crítica social i política, tractats científics i filosòfics, narracions, poemas, etc. La majoria els va redactar simultàniament en català i llatí; i  alguns, en àrab. Tot això, enmig d’una vida d’intensa activitat viatgera, misionera i política.

    De tots els seus llibres (sembla que en va escriure més de 250), des del punt de vista literari, destaquem  dues novel.les llargues (d’unes 350p. cadascuna): Llibre d’Evast e Blanquerna (conegut com el Blanquerna. Blanquerna, el protagonista de la novel.la és fill d’una parella de cristians exemplars: Evast e Aloma.  I és  l’exemple d’home que cerca la perfecció cristiana ) i llibre de meravelles.  El primer inclou el llibre de Amic e Amat , el segon inclou el Llibre de les bèsties.

El mestre de l’exemple

L’obra de Ramon Llull és fonamentalment la d’un mestre que vol donar lliçons de bon comportament (moral)  i de doctrina cristiana (teologia). Per aconseguir-ho, sap utilitzar els recursos literaris més efectius, entre els quals destaca de manera especial  l’exemplum (exemple). Un exemple és una narració breu (sovint una faula) que l’autor utilitza per tal de transmetre al lector un ensenyament. Llull és capaç de trobar l’exemple més colpidor per tal de retenir l’atenció del seu deixeble; quan haurà despertat el seu interès, llull l’alliçonarà.

Llull, defensor de l’ordre establert

El Llibre de les bèsties és potser l’obra més popular de Ramon Llull. Es tracta d’una faula, protagonitzada per animals, que ens parla de política: qui ha de governar, de qui s’ha de refiar el governant, com s’ha d’aplicar la justícia... en el més pur estil dels “miralls de prínceps” medievals (tractats que difonien les qualitats d’un bon governant).

    També en aquesta obra l’ús de l’exemple és constant. Un dels més bonics és quan la guineu (na Renard) proposa que l’elefant (l’Orifan) sigui el rei. L’elefant rebutja la proposta perquè considera que hi ha un ordre natural que cal respectar.  Per fer entendre a la guineu que cadascú té un lloc a la societat i que a ell no li pertoca ser rei, l’elefant li explica la faula següent:

La rata que l’ermità féu convertir en donzella

Una vegada un milà portava una rata, i un ermità pregà Déu que aquella rata caigués en sa falda. Per les oracions del sant home, Déu féu caure aquella rata en la falda d’aquell ermità, el qual pregà Déu que en fes una bella donzella. Déu escoltà els precs de l’ermità, i féu de la rata una bella donzella.

-Filla –digué l’ermità-, vols voleu el sol per marit?

-Senyor, no, que els núvols prenen la claredat al sol.

I l’ermità preguntà si volia per marit la lluna; i ella digué que la lluna no tenia claror per si mateixa, sinó que la prenia del sol.

-Bella filla, voleu el núvol per marit?

     Ella respongué que no, que el vent menava els núvols allà on volia. La donzella no volgué el vent per marit perquè les muntanyes impedien el seu moviment; ni volgué les muntanyes perquè les rates les foradaven; no volgué home per marit perquè matava les rates.

    A la fi la donzella pregà l’ermità que pregués Déu perquè la tornés rata, tal com era abans, i que li donés per marit un bell rat.

                                   RAMON LLULL, Llibre de meravelles (Adaptació)

L’exemple del pastor, l’infant i el llop

Hi havia un pastor que estimava molt el seu fill, un infant de només set anys, i un dia se l’endugué a pasturar les ovelles. Havent dinat, com era costum, els pastor s’adormí a l’ombra, moment que l’infant aprofità per allunyar-se d’aquell lloc. Un llop que rondava el Ramat, quan veié l’infant sol, el prengué i se l’emportà. El pastor, en sentir els crits, corregué darrere el llop, però no hi pogué fer res: el llop matà el fill i se’n menjà l’interior del ventre.

    El pastor fora de si, abraçava i besava el seu fillet dient:

-Fill: la teva mort em fa desitjar morir. Tu eres la meva vida. D’ara endavant qui em mantindrà la força? No tinc cap esperança. Ningú no em perdonarà la culpa que tinc de la teva mort.

    Eren tan forts els crits i els plors del pastor, que blanquerna, que passava a prop, es dirigí ràpidament cap allà on el pastor plorava. En veure la desgràcia, agafà una maça, anà cap a on hi havia el llop -que encara lluitava amb els gossos del pastor- i el matà.

    Després, anà on era el pastor, prengué l’infant en braços, l’abraçà i plorà amargament. El pastor es meravellà del dol que Blanquerna manifestava; i com més se’n meravellava, més recobrava la intel.ligència que havia perdut.

-Senyor –digué el pastor-, com és que ploreu tan desconsoladament la mort del meu fill?

    Blanquerna li contestà:

-És costum que home ajudi a plànyer i plorar la desgràcia de l’altre. Per això us vull ajudar a suportar el dol que porteu i a trobar el consol que us cal.

-senyor –digué el pastor-, les vostres paraules em són agradables. Us prego que em digueu la manera per la qual pugui plorar i plànyer-me mentre visqui.

-Abans, -digué Blanquerna- convé que conegueu les virtuts cristianes. Digueu-me qui heu estimat més, Déu o el vostre fill?

-Més amor he tingut al meu fill –digué el pastor.

-El defalliment s’apodera de l’home que estima una cosa més que no Déu. I la justícia castiga aquells que estimen menys Déu que una altra cosa. I com que vós estimàveu més el vostre fill que Déu, per això la justícia us ha castigat amb la mort del vostre fill. I la saviesa de Déu vol que d’ara endavant estimeu Déu sobre totes les coses.

                                                           RAMON LLULL

                                               LLIBRE D’Evast e Blanquerna

                                                           (Adaptació)