Lo rector de Vallfogona

Francesc Vicenç Garcia

"Lo rector de Vallfogona"

A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil


Amb una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, amb son contrari, més campeja
I, com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,

Que lo cor, enamorat, se m'alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De prendre'ls tregües ganes  li venien.

COMENTARI DE TEXT

Aquest poema és de Francesc Vicent Garcia, és una sonet a una bella dama que el té enlluernat. És basa en un dels trets més característics de l’estètica barroca, el contrast, el color blanc expressat pel marfil, la pura neu (amb el color de la pell de la dama) i l’oposat, el negre del color de l’atzabeja dels cabells.

L’acció se situa en una terrat i el poeta, contempla com la dama es pentina el seus llargs cabells. Hi ha una paral·lelisme que està entre el cor alterat per tanta bellesa.
L’observador que queda molt enlluarnat com es pentina els cabells amb aquell color negre carbó i el seu contrast amb la seva pell, que és molt blanca.
Es tracta, doncs, d’un sonet, dos tercets i dos quartes endecasíl·labs amb una rima encadenada de A/B/B/A i C/D/E, i femenina perquè totes les síl·labes són planes.
En la primera estrofa hi ha una hipèrbaton, que un cop ordenada la sintaxi seria:

La bella Flora polia sos cabells de finísima atzabeja,
a los que d’or més fi tenen enveja, un dia, en un terrat.