L'Edat Antiga 3

La literatura llatina



Cap als segles II-I aC, quan l'esplendor de la cultura grega ja feia temps que havia començat a decaure, una nova civilització va prendre el relleu: ROMA. Aquesta petita ciutat d'Itàlia va anar estenent progressivament els seus dominis fins a esdevenir la primera potència militar, política i cultural d'Occident.
La literatura romana rep l'herència de la cultura grega, i la continua imprimint-hi el seu caràcter propi. Els autors llatins segueixen els models dels gèneres literaris grecs, però adapten els temes a les seves tradicions i llegendes.




L'ÈPICA
Virgili (70-19Ac) és el principal representant de l'èpica llatina. Considerat el poeta nacional de Roma per la seva obra més important, l'Eneida. L'emperador August li va encarregar que escrivís un poema èpic que relacionés la família imperial amb l'heroi fundador del llinatge romà, Enees. 

L'Eneida narra els orígens mítics de la raça romana en dues parts. La primera part, inspirada en L'Odissea (Homer), narra el viatge de l'heroi a itàlia. La segona part, inspirada en L'Ilíada,  narra l'arribada al Laci, les lluites per territori i la fundació de Lavínium, ciutat on viuran Ròmul i Rem, els fundadors de Roma.




LA LÍRICA
(gènere literari a què pertanyen els poemes que expressen els sentiments i pensaments dels poetes).
La millor poesia lírica de la literatura llatina es produeix entre els segles I aC i dC. els seus màxims representatants són Càtul, Horaci i Ovidi.

Horaci (65-8aC) va ser com Virgili, un poeta de la cort d'August, que sempre l'admirà i el respectà. De les seves obres en destaquen les  Odes i els Epodes, on canta la vida quotidiana, el gaudi dels petits plaers, l'amor, el pas del temps... D'Horaci provenen dos grans tòpics literaris: el carpe diem, que expressa la fugacitat de la vida i la necessitat de gaudir del present; i el beatus ille, que manifesta l'ideal d'una vida en contacte amb la natura, lluny dels negocis humans.

Els tòpics literaris o llocs comuns heretats de la tradició són el conjunt de motius temàtics que els nostres poetes cultes, (i en alguns casos, els anònims populars) utilitzen per situar la seva obra en una tradició literària. Els tòpics més presents són:

- Tempus fugit: "El temps passa massa depressa". Es refereix, també, al pas inexorable del temps amb el regust amarg dels records.
- Carpe diem: tema de la literatura clàssica, reprès pels poetes del Renaixement que, després d'algunes reflexions sobre la fugacitat de la vida, insten a viure amb intensitat i plaer.



- Beatus ille: Tema de la poesia del Renaixement, provinent del model llatí d'Horaci. És la valoració de la natura, en un ambient bucòlic i pastoril, elevada a símbol de vida senzilla i perfecta.
- Collige, virgo, rosas: "Agafa, verge, roses". La joventut i la bellesa són passatgeres i, per això, cal gaudir-ne abans que el temps no ens les prengui.
- Ubi sunt: "On són? Què se n'ha fet?" És el lament de les joies i  dels èxits del passat perdudes amb el pas del temps i que no han de tornar. Es tracta d'una mirada nostàlgica cap al passat."Qualsevol temps passat, va ser millor".
- Puer senilis: "El jove és savi com un ancià i l'ancià té un esperit jove". Es refereix a un estat d'esperit de la joventut o de la vellesa.