L' HUMANISME (1)

(SOBRE BERNAT METGE)

Nasqué a l'antic carrer dels Especiers (actualment, de la Llibreteria),^[3] fill de l'apotecari Guillem Metge,^[4] del qual quedà orfe l'any 1359.^[5] Vora el maig de 1364^[6] la seva mare, Agnès, contreu matrimoni amb Ferrer Saiol,^[5]funcionari de la Cancelleria Reial. Seguint el camí del seu padrastre,^[2] va entrar a treballar a la Cancelleria Reial, on va fer carrera i va acabar essent el protonotari de la reina Elionor de Sicília (la tercera esposa de Pere III el Cerimoniós). Aquesta feina li exigia uns coneixements específics com per exemple: el domini de l'escriptura tant en còpia com en redacció, coneixements de llengües utilitzades per als documents importants (llatí, català i aragonès), formació bàsica en la doctrina cristiana i fins i tot fonaments del dret.

El seu nom ja era conegut en el món de les lletres i l'alta societat catalanes quan va apropar-se a la Cort, el 1376, i va entrar al servei del duc de Girona, el futur Joan I, per realitzar funcions d'escrivà i exercir diferents càrrecs i creixents responsabilitats.^[2] Es va convertir en home de confiança del rei Joan I i de la seva esposa Violant de Bar.

Quan va morir el rei Joan I (1396), va ser processat per corrupció i traïció amb altres funcionaris, acusat de l'assassinat del rei i fer un ús indegut de diners públics. Arran d'aquestes acusacions, va escriure la seva obra mestra Lo somni (1399), dividida en quatre llibres i escrita en primera persona.^[2] No hi ha proves documentals que fos empresonat, tot i que a Lo somni l'autor diu que va ser tancat al Castell Nou.^[8]És possible que, com afirma Cingolani, això sigui una estratègia literària del mateix autor, és a dir, una ficció narrativa. Una possible prova que demostri que mai ha estat a la presó pot ser la documentació d’arxiu que rebia per part de la Cancelleria durant el temps que presumptament va romandre a la presó.^[7]

Tanmateix, el 1398 va ser absolt i va passar al servei del rei Martí I fins a la mort del monarca (1410). Gràcies a Martí I, i després d'aconseguir el seu propòsit ambLo somni, a partir de 1399 va ser reintegrat progressivament en càrrecs oficials fins a la seva rehabilitació com a secretari de la Cancelleria Reial primer i com a secretari personal del rei després. Algunes de les cartes oficials més elegants de Bernat Metge pertanyen a aquest període. Durant l'interregne i amb l'adveniment de Ferran d'Antequera el 1412, va tornar a ser apartat dels afers d'estat. A partir d'aquest moment va viure com a privat i ciutadà honrat de Barcelona fins a la seva mort, a la casa del carrer de la Cucurulla, el 1413.

 EPÍSTOLA A ISABEL DE GUIMERÀ

BERNAT METGE

Carta dedicatòria

A la molt honorable i honesta senyora madona Isabel de Guimerà Bernat Metge, salut i reverència subjectiva.

A mi, cercant entre els llibres dels filòsofs i poetes alguna cosa amb la qual pogués complaure a les dones virtuoses, ocórrec l’altre dia una història que recita Petrarca, poeta llaureat en les obres dels qual jo tinc singular afecció. I com la dita història estigui fundada en virtuts de paciència, obediència i a mor conjugal, i a mi sigui cert que entre les altres virtuts, vós, senyora esteu dotada d’aquestes singularment, per això he deliberat arromançar la dita història i de trametre-us-la perquè vós i les altres dones virtuoses prengueu exemple de les coses en ella contingudes; no perquè jo em cregui que vosaltres teniu necessitat d’aquesta doctrina, car sens ella sou prou pacients i virtuoses, sinó que, per açò que oïu la present història, sigueu més ardents en seguir dites virtuts: car diu el mestre d’amor, Ovidi, en les obres del qual en temps lleuger, quan corre, no li nou si hom li dóna alguna esperonada. Suplicant-vos que la següent història vullgueu benignament oir, i en les obres del qual en temps que jo amava em solia delitar, que al cavall lleuger, quan corre, no li nou si hom li dóna alguna esperonada. Suplicant-vos que en la següent història vullgueu benignament oir, i en les adversitats, les quals ningú en aquesta present vida no pot esquivar, quan tingui lloc, ben recordar aquella, per tal que millor i més pacientment pugueu aquelles patir, de les quals Déu us vulgui preservar per la seua mercè. Amén.

Carta de comiat

La present història, senyora molt graciosa, he arromançada com més pla he pogut i sabut; la qual, en comparació del llatí en què Petrarca la posà, és molt grossera. Però jo, imaginant que us complauria, no he recusat de demostrar la meua grossera ineptitud i atreviment gran que he tingut, quan he gosat parlar aprés  tan solemne poeta com aquell és, el qual viurà perpètuament en el món per fama i pels insignes llibres que ha fet per a la nostra instrucció.

Suplicant-vos, senyora, que la dita història vulgueu creure així com és posada, car així fou allà com abans és dit; encara que alguns menys creents i viciosos diguin que impossible és que una dona del món pogués haver la paciència i constància que de Griselda és escrita. Als quals hom podria ben respondre que ells tenen aquella opinió perquè imaginen que açò que a ells els és difícil sigui als altres impossible. Car moltes dones són estades qui han tingut meravellosa paciència, constància i amor conjugal, així com fou Pòrcia, filla de Cató, qui es matà en saber que, Varró, marit seu, era mort, i Ipsicratea, regina qui volgué anar pel món, així com exiliada, amb Mitrídiates, marit seu, i moltes altres coses les quals de moment no desitjo recitar:

Suplic-vos encara, senyora, que a mi, per envejosos contra justícia maltractat, vulgueu tenir per recomant en les vostres devotes oracions. Car Nostre Senyor ha posat en vós tant de bé, i vós que en sabeu tan virtuosament usar, que no em pense que devant Ell poguésseu trobar repulsa de res que li demanésseu.