Lo rector de Vallfogona (2)

FRANCESC VICENÇ GARCIA
"Lo rector de vallfogona"

                                            A UNA MOSSA GRAVADA DE VEROLA

Bon viatge us dó Déu, monja corcada,

bresca sens mel, trepada celosia,

formatge ullat, cruel fisonomia,

ab més puntes i grops que té l'arada.

D'alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia,

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

Però, si sou de vermes escapada,

perquè siau menjar de les cucales,

que de mal en pitjor la sort vos porta,

mantinga-us Déu la negra burullada,

i adéu-siau, que.m par que. m naixen ales

i.m torno corb desprès que pic carn morta!

Vocabulari:
Bresca: estructura del rusc d'abelles
Trepada: foradada .
Celosia: gelosia, enreixat.
 Fisonomia: fesomia .
 Grops: nus de la fusta, gruixut .
 Vermes: cucs . Cucales: ocells de la família dels corbs . 
Burullada: granellada

Francesc Vicent Garcia va néixer a Tortosa entre 1579 i 1582. Va estudiar a la Unviersitat de Lleida i fou ordenat sacerdot a Vic el 1605. Dos anys més tard se li concedí la rectoria de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, on moriria el 1623 . La seva àmplia producció poètica, sota el nom de Rector de Vallfogona, li permeté tractar els temes característiques de l'època barroca: la soledat, el desengany, el pas del temps, la mort...
El conjunt de la seva obra no es va imprimir fins l'any 1703, quan l'Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona, precedent de l'Acadèmia de Bones Lletres, publicà un llibre seu amb el títol L'harmonia del Parnàs, amb les composicions que suposadament havia escrit ell: sonets, dècimes, romanços i "letrillas". 

          COMENTARI DE TEXT

L'estil dels seus poemes alterna l'estètica culterana (metàfores complexes, llatinismes, al.lusions mitològiques, hipèrbatons) amb l'estètica conceptista (hipèrboles, comparacions iròniques, metàfores, antítesis, jocs de paraules, polisèmies...). Així, alguns versos són d'una elegància artificiosa, floralesca i sensual, com és el cas del primer poema ; i en altres versos practica la sàtira barroca, descarnada fins a l'obscenitat i l'escatologia ("No serà persona cuerda/ni manco estimada en res/ni tampoc bon portuguès/qui dirà mal de la merda"). Com que també era un entusiasta dels autors del Siglo de Oro castellà, incorpora cultismes, refranys, modismes i jocs de paraules calcats directament del castellà, el que avui anomenaríem "barbarismes". 

La seva obra escatològica va entusiasmar al poble, que copiava , divulgava i aprenia de memòria les seves poesies, tot i que sembla que moltes d'elles no són pas seves. Fins i tot van circular algunes llegendes sobre la seva persona.
Els dos poemes que tot seguit comentarem són un exemple del seu estil més refinat (el primer és d'estètica culterana) i del seu estil ("monja corcada, bresca sense mel, trepada celosia, formatge ullat, cruel fisonomia" ) més groller (el segon és d'estètica conceptista), tot i que estan basats en certes similituds estilístiques. 

 El primer exalça la bellesa, i el segon maleeix la lletjor i la relaciona directament amb la mort. Dos poemes antitètics. El pitjor de tot és la diferència de to que trobem entre ells: el primer és d'admiració màxima i el segon és insultant, superb, fatxenda, sarcàstic...
Pel que fa a l'estructura, sí que podem assenyalar diferències: mentre, en el primer, les tres primeres estrofes tenen, com a motiu temàtic, la quarta (on dóna el perquè de no gastar retòrica en la descripció d'ella) i podríem dir que té dues parts (estrofes 1-2-3, i 4ª) ; en el segon poema, comença acomiadant la noia lletja, continua comparant-la amb diversos elements fastigosos i acaba, en la darrera estrofa, tornant a acomiadar-la (estrofa 1- 2/3 i 4ª). 

Quant a la mètrica, ens trobem molt paral.lelisme: són dos sonets, decasíl.labs, amb rima consonant, creuada, femenina i només una petita diferència en l'estructura de rima: ABBA ABBA CDE CDE (el primer) i ABBA ABBA ACD ACD (el segon). 

Però el que destaca més en els dos poemes és el treball retòric extrem que s'hi realitza: enumeracions -algunes, asindètiques- ("alabastre, coral i perles fines") ("Roses, lliris, jasmins i clavellines") ("cabells, front, nas, ulls, boca") ("monja corcada, bresca sense mel, trepada celosia, formatge ullat, cruel fisonomia"); paral.lelismes sintàctics ("que abreviar piruns i empobrir mines") ("monja corcada, bresca sense mel, trepada celosia, formatge ullat, cruel fisonomia"); preguntes retòriques ("Per què cansar lo Sol i blanca Aurora, volent sempre tenir ses llums moïnes?") ("Què té que fer......paciència?") epítets ("blanca Aurora", "pintada Flora", "perles fines") ("trepada celosia") hipèrbatons ("que sou, de les hermoses, quinta essència") ("D'alguna fossa us han desenterrada") ("i estava ja de cucs mig rosegada"). S'ha de destacar l'al.legoria de la "morta desenterrada"que impera en les estrofes 2,3, i 4 del segon poema: la imatge d'una morta desenterrada de la seva fossa, perquè ni els morts l'aguanten, amb la cara mig rosegada pels cucs, que s'ha escapat dels verms per ser menjar dels corbs, i que fa que el mateix poeta se senti transformat en un corb que pica carn morta, és una imatge terrible, obscena, i una hipèrbole insofrible pels esperits sensibles. Encomanar la noia lletja a Déu, dos cops (vers 1 i vers 13) és com dir que ningú més la voldrà, després del llistat de metàfores horribles del primer quartet ("monja corcada, bresca sense mel, trepada celosia, formatge ullat, cruel fisonomia, amb més puntes i grops que té l'arada"), metàfores totes elles relacionades amb coses foradades o amb grops . Els dos colors que s'escampen en el primer poema (blanc transparent en l'alabastre, les perles, l'Aurora, els llirins i els jasmins; i vermell en el coral, de les roses, de les clavellines i la boca ) es tornen color negre de mort -un altre dels temes preferits del barroc - en el segon poema (monja, fossa, cucales, negra burullada, corb...)

En resum, hem comentat dues mostres típiques de la literatura barroca, en els seus dos estils més conreats, culteranisme i conceptisme: el primer s'omple d'elements elegants, sensuals i també tòpics, i el segon, es torna dur, groller i sarcàstic, i tots dos ens descriuen físicament a dues dames, el primer amb admiració i el segon amb un to marcadament ofensiu. Tot i això, l'objectiu del Rector de Vallfogona és fer un exercici d'estil, i per tant , s'aboca al conreu de la forma mètrica i de les figures retòriques, per a mostrar-nos el seu virtuosisme.