I això és tot, amics!

Estimats i estimades,

Sembla  que això s’acaba i us voldríem acomiadar amb tres coses:  la vostra orla, un petit record i uns mots, que és el que sempre queda.

Quan sembli  que tot s’acaba i  per tornar a començar de nou…

Quan sobrin  les paraules o sembli que ja està tot dit…

Quan tot just comenceu a escriure i volgueu  dir i no sapigueu  com… tindreu la veu dels poetes.

Permeteu-nos, doncs, que la poesia ens acompanyi, també, en aquesta festa.

To the youngest poet

Els teus setze anys són una platja oberta

que jo em miro de lluny, gairebé amb por

d’enterbolir amb  compassió

les aigües de la teva vida incerta.

Tu campes al teu grat sobre la sorra,

i et capbusses al mar del teu menyspreu

de tot el que no ets tu. I escrius arreu,

vora l’aigua, el teu nom, que l’ona esborra.

Corre i neda i capbussa’t i contempla

aquests setze anys que duren un estiu,

i que et fan, als teus ulls, heroi de faula.

I encara que un llamp ha d’ensorrar el teu temple,

jo sempre, esperançat, et diré: Viu!

I mai contra el teu fat diré paraula.

                Narcís Comadira